EL REC COMTAL A BARCELONA AL 1714!!

Aquí trobaràs una breu explicació sobre que era el rec i més avall trobaràs el seu recorregut i per acabar unes bones imatges sobre aquest rec!

El Rec Comtal 

El rec comtal era una canalització oberta que portava l’aigua des del riu Besós a la ciutat. El creuaven ponts i el vorejaven carrers

El rec es va construir al segle X però va estar en funcionament fins al segle XX. Proporcionava rec per al rec de conreus i safareigs.

El corrent d’aigua acabà definint com a industrial l’àrea urbana que estava entre el Rec Comtal i la Fusina, on s’hi concentraren els oficis que necessitaven aigua com els blanquers, assaonadors,, guanters o tintorers. La Fusina era el nom que rebia la part que estava situada a la part més llevant, al costat de la muralla entre el Portal Nou i el Portal de Sant Daniel.

Recorregut

Hi havia el riu i també l’aqüeducte romà. El riu neix als pous de Montcada, molt similar a l’origen de l’aqüeducte romà. El Rec se situa perpendicular a la vessant al seu pas pel molí mentre que l’aqüeducte, documentat arqueològicament, continua amb un traçat remarcadament recte paral·lel a la vessant. Així mateix, molt a prop de l’actual encreuament del carrer de Roger de Flor i del carrer d’Ausiàs March, el Rec Comtal gira bruscament cap al sud-est, perpendicular a la vessant, en direcció al Molí del Clot situat uns 150 metres pendent avall. Més tard,  el Rec gira bruscament vers el sud, perpendicular a la vessant, en direcció al molí Dormidor o de la pólvora, mentre que l’aqüeducte romà manté un descens més gradual, adaptant-se a l’evidència documental al passar entre el camí de Sant Adrià i el d’Horta, i continua resseguint la pendent fins a encaixar amb el pilar de Magdalenes 25.

 

Aquí veiem el plànol de Barcelona on veiem el tros que ocupava el rec al 1714.

Aquí veiem un tros del rec on no hi ha cap pont ni res simplement veiem un tros de rec tot recte. 

 El rec Comtal

PROTEGITS AL 1714

Aquí et mostrem una petita història sobre la muralla i el baluard a Barcelona al 1714 al segle XVIII!

La muralla es va començar a construir a Barcelona el segle XVI, i també la construcció de baluards que actuaven de reforç defensiu i protecció de les anteriors muralles medievals, el darrer dels quals s'aixecà després del Setge francès de Barcelona de 1697. Barcelona va ser una ciutat emmurallada des de la seva fundació i al llarg de la seva història es van anar construint diversos recintes. Els reis de la Corona d’Aragó varen bastir els diversos trams de la muralla medieval. La muralla va coincidir amb la actual Rambla de Barcelona. Abans de la Guerra de Successió Barcelona quedà protegida per onze baluards: el baluard de Llevant, el baluard de Santa Clara, el baluard del Portal Nou, el baluard de Sant Pere, el baluard de Jonqueres, el baluard de l'Àngel, el baluard de Talles, el baluard de Sant Antoni, el baluard de Santa Madrona, el baluard de Sant Francesc i el baluard de Migdia. Un baluard és un reducte fortificat que es projecta cap a l'exterior del cos principal d'una fortalesa o ciutat fortificada i està situat generalment en els cantons dels murs anomenats murs de cortina; té com a funció principal esdevenir punt fort de la defensa contra l'assalt de tropes enemigues.

 El Baluard de Migdia estava situat prop del Pla de Palau i cobria el Portal de Mar de Barcelona la seva orientació el convertia en un punt de protecció dels atacs provinents des del mar. Els atacs els iniciaren les tropes bòrboniques entran pel mar.

Aqui et mostrem un plànol de Barcelona on identifiquem la muralla del 1714!

Muralla de 1714

FELIP O CARLES?

La Guerra de Successió va començar quan Carles II, fill de Felip IV i de Marianna d’Àustria, va néixer amb una malformació que li impedia, entre altres coses, tenir fills. A aquest l’anomenaven Carles l’embruixat, va néixer el 1665 i va morir el 1700. Era rei de Castella, d’Aragó, de Nàpols, de València, de Sicília, de Sardenya, duc de Milà, de Borgonya i comte de Barcelona. Carles va haver d’escollir un nou monarca, canviant així de dinastia. Els francesos van influir en l’elecció, pressionant a Carles II que deixés escrit que Felip d’Anjou fos el seu successor, sent també el successor de la corona de Castella i dels territoris Hispànics.

Retrat de Felip V

La designació de Felip V com a nou monarca de la corona de Castella, no va agradar a      una sèrie de països; Anglaterra, Holanda, Portugal, Prússia, Hannover, Saboia i l’imperi Austríac, ja que Felip V era també nét del rei que en aquells moments estava regnant a França, Lluís XIV rei Sol. L’aliança d’aquells països es va anomenar l’aliança de la Haia, i  tement que França i Espanya acabessin sent regnades per un mateix monarca, van declarar la guerra al monarca de Espanya, escollint com a successor de la corona de Castella l’arxiduc Carles III, fill de l’emperador d’Àustria.

El 1705, Catalunya va signar un pacte amb la Gran Bretanya anomenat el Pacte de Gènova, en la que els catalans s’incorporaven a l’aliança de la Haia i anomenaven a Carles d’Àustria el seu rei, mentre que els anglesos els donaven tropes per enderrocar a Felip V.  Una flota provinent dels partidaris de l’aliança de la Haia, van alliberar Valencia i el 1706 es van incorporar a Barcelona i van proclamar a Carles III el seu rei. Des d’allà, els partidaris van arribar a controlar dos cops Madrid, però van haver de recular a causa de les tropes Castellanes. El 1707, les tropes catalanes, austriacistes i angleses  van ser derrotades a la batalla d’Almansa, deixant així Valencia i gran part d’Aragó en mans dels castellans. El 1710, Carles d’Àustria va aconseguir una victòria a la batalla d’Almenar,  i gràcies a aquesta, Carles va ocupar Madrid per segon cop, tot i que tampoc va poder sostenir-se.

Josep I, rei d’Àustria i emperador d’Alemanya, va morir el 1711, deixant el seu tro en mans de Carles III. Aquest, marxà cap a Àustria per ser anomenat emperador, i deixà a la seva dona Elizabeth de Brunswick, com a lloctinent a Catalunya, mostrant així als catalans que encara estava aliat amb ells. Gran Bretanya i Holanda, en veure que Carles III podia governar l’imperi austríac i l’espanyol, van retirar les seves tropes de Barcelona.

Carles III va intentar mantenir l’aliança, però no va servir de gaire, i el 1712 va enviar tropes seves contra França per tal de mantenir la guerra. Aquest intent no va servir de res ja que van ser derrotades. De mica en mica Catalunya es va anar quedant sense aliats externs, i finalment, el 1713 Gran Bretanya i Holanda signen el tractat d’Utrecht,  que establia que Gran Bretanya reconeixia a Felip V com  a rei d’Espanya, mentre que Felip atorgava territoris a Gran Bretanya i a Holanda.

La guerra encara continuà a Catalunya, però de mica en mica els països que estaven aliats amb ella comencen a establir la pau amb França. Al cap d’un any Àustria firma també el tractat d’Utrecht i Felip V els donà a canvi Nàpols i Milà. A partir d’aquell moment, la guerra començà a estar perduda per Catalunya, que es que definitivament sola.

Catalunya no es va rendir, ja que no acceptava a Felip V com a rei de la monarquia Hispànica i de les colònies americanes, i sabia que si aquest ho era, els trauria les constitucions, els seus drets i imposaria un govern absolutista. Felip V, però, tenia entre cella i cella que Catalunya es rendís, i va reunir totes les tropes possibles per fer-ho. El 1713, l’emperador d’Àustria, va trair a Catalunya i Elizabeth d’Àustria va marxar de Catalunya per establir-se a Àustria.

Enllaços:

http://www.guerradesuccessio.cat/01conflicte.html

UNA BEGUDA MOLT PREUADA

Catalunya després de l’any 1714 es va poder aixecar ràpidament, sobretot gràcies a l’agricultura catalana. Catalunya sempre havia sigut un país amb vinyes, i això va permetre la creació del vi, que també va ajudar a aixecar Catalunya.
Aquesta beguda es va estendre

Bodega on s'emmegatzema el vi i l'aiguardent

molt en zones com les de Tarragona o les del Priorat, mentre que a Reus s'exportaven cereals de avellana. Reus però, tenia també algunes destil•laries que van portar a Catalunya una beguda molt preuada, l’aiguardent. Aquesta beguda en aquell moment era un producte de grans sortides internacionals. L’aiguardent de Reus, va tenir molt èxit en el mercat anglès, francès i l’americà. Tota la exportació de l’aiguardent, va aportar molts beneficis a Catalunya, que ràpidament després de la guerra es va poder aixecar i construir per exemple una via de tren que unia Sort i Reus.

A Barcelona la casa més important que produïa aquest producte, va ser la casa dels boixaders, on s’hi van instal•lar, els cònsol d’Holanda. Aquests a la planta de baix, disposaven d’un alambí per produir aiguardent. Els cònsols, tenien un gran tracte comercial, ja que embarcacions angleses, franceses i holandeses venien a la ciutat carregades de menja, a canvi de ampolles d’aiguardent. Tota aquesta exportació per Europa va permetre als cònsols d’Holanda, poder construir noves fàbriques a la zona tarragonina.

Alambí per poder fabricar l’aiguardent.

Enllaços:
http://elborncentrecultural.bcn.cat/ca/node/180
http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2010/11/22/reus-paris-i-londres/

COMENÇA EL SETGE

Catalunya opta pel setge i els francoespanyols començen a atacar

Al 5 de Juliol, la Junta de Braços de Catalunya es va reunir, per decidir si declaraven al Borbó com a rei, o recolzaven la resistència. El braç eclesiàstic optava per la rendició, el militar, tot i que s’hi resistia, tampoc es mostrava favorable a mantenir el conflicte. Per últim, el braç reial (que representava els representants de les principals ciutats catalanes) va votar per la resistència. A la matinada del dia següent, el braç militar, va rectificar i també va declarar resistència contra Felip V, fet que capgirava la decisió presa.

Finalment Starhemberg, amb 14.400 soldats austríacs, el dia 9 de juliol es van retirar cap a Àustria. A Catalunya en aquell moment deurien quedar uns 2000 soldats, sumant però els de la Coronela (milícia popular urbana) Antoni Villarroel va agafar les rendes de cap militar, i va dirigir l’exèrcit català.

Catalunya s’anava quedant sense recursos, i sobretot preocupaven els econòmics, però gràcies a l’ajuda de donacions de la burgesia, especialment les de Salvador Dalmau, que va entregar 210.000 lliures a la Generalitat, Catalunya se’n va poder en sortir. Amb València i Aragó dominats per Castella, Catalunya no li va quedar cap altre cosa més a fer que defensar totes les terres que encara no estaven dominades pel Borbó. Per aquest mateix motiu, des de Catalunya es va enviar un exèrcit amb cavallers, miquelets, fusellers, i granaders comandats pel general Nebot, per defensar Tarragona dels borbònics. Nebot, però, no se’n va poder en sortir, i Tarragona va caure en mans castellanes.

En veure el que estava passant, Catalunya va organitzar una lleva de voluntaris, i 4000 homes es van presentar. Aquest 4000 defensors, van tenir l’ajuda d’un exèrcit gremial, la Coronela. El 25 de Juliol de 2013, un exèrcit espanyol, format per 20000 homes, comandats pel Duc de Pópuli, va rodejar la ciutat de Barcelona. Pópuli, pensava que Catalunya es rendiria només al veure el seu exèrcit, però es va trobar, amb uns defensors actius que no paraven de fer sortides per hostigar les seves tropes.

Entre el 9 d’agost i el 5 d’octubre, el general Rafael Nebot i el diputat militar, Antoni de Berenguer, van dur a terme una expedició. Aquesta pretenia temptejar  la possibilitat d’ocupar Hostalric. En arribar a Massanes, Berenguer se’n va anar cap a Vic, mentre que Nebot va anar fent rua cap al Maresme. Els castellans, amb 3500 militars d’infanteria i 1500 genets, comandats per Bracamonte, es van dirigir cap a Manresa per destruir la columna feta per Nebot. La tàctica de Berenguer no va sortir bé, i van girar en direcció Manresa. Bracamonte va marxar cap a Terrassa, on es va trobar amb una altra columna catalana, la del marquès de Poal, que havia pogut reunir 2000 homes. Els intents de sublevació van ser un fracàs, ja que tothom pensava que ja estava perdut. El 16 de setembre, l’expedició va arribar a Catellciutat, una fortalesa controlada pel general Moragues. Tot seguit va continuar cap a Sort, i quan ja pensaven que els espanyols els anaven a encerclar, Nebot, gràcies a una molt bona estratègia va poder arribar a Carmona. L’ expedició de Berenguer va continuar en peu, i es va dirigir cap a Manresa, i a continuació va arribar a Caldes de Montbui. Des d’allà se’n van anar cap a Alella, on van recollir uns 3000 voluntaris. Arribat a aquest punt, el diputat militar Berenguer, s’havia d’embarcar i portar el soldats cap a Barcelona, però aquest, els va trair, i més de 4000 soldats i voluntaris van quedar abandonats. D’aquests, 700 van poder arribar a Barcelona, i la resta a Cardona. Finalment, el diputat Berenguer i el general  Nebot van ser arrestats.

A principis de novembre del 1713, la fortalesa de Cardona va aguantar els atacs de les tropes borbòniques que l’intentaven conquerir, i des d’allà, forces de cavalleria van intentar trencar els atacs dels borbònics sobre Barcelona.

Al maig les tropes atacants van capturar el convent dels caputxins, i des d’allà els castellans van posar 30 morters in 6 canons, que van començar a bombardejar contra Barcelona. El bombardeig va durar més d’un mes, fins que Populi, que era el que dirigia l’estratègia militar dels castellans, fou rellevat. Els ciutadans de Barcelona, van haver d’anar-se’n a la platja, ja que a finals de maig 11000 projectils havien colpejat Barcelona.

A l’entrada de l’estiu Lluís XIV, rei de França va ajudar als castellans, entregant-li un dels seus millors generals, Berwick.  Al voltant de Barcelona es van concentrar 39000 soldats borbònics, ocupant el principat 37000 soldats més i uns 10000 soldats entre l’Empordà i el Gironès. El dia 9 de juliol, 18 embarcacions provinents de Mallorca i farcides de queviures, van ser detingudes per les tropes borbòniques en el mar Mediterrani, i Catalunya va sofrir un gran desastre.

Enllaços:
http://www.guerradesuccessio.cat/01conflicte.html

CATALUNYA EN RUNES

Día i nit de l'agost al septembre de 1714

Berwick, va rebutjar continuar bombardejant la ciutat, i va optar per construir tres paral•leles, aplegar soldats en un costat de la muralla, obrir una escletxa i llençar totes les tropes dins. El seu propòsit es va complir en dos mesos, obrint la muralla de Barcelona entre els baluards de Portal Nou i Santa Clara.

La nit del 12 al 13 d’agost, la primera paral•lela es posava en marxa, i 2500 sapadors van començar a construir una llarga trinxera. Els catalans a la matinada del dia 13 es van enterar i el mateix dia, van atacar amb la intenció de destruir-ho tot. Tot i així, el dia 16 es va obrir la segona trinxera i van col•locar-hi 84 grans canons i 24 morters, que van començar a bombardejar la muralla el dia 25. Els defensors en veure que la muralla no resistiria, van començar a construir grans murs de pedra al darrere.

El dia 30 de juliol es va construir la 3 paral•lela, i si van col•locar 32 canons i 20 morters i pedrers, per poder destruir la muralla definitivament i entrar a la ciutat. A part, els assetjadors van començar a excavar mines dirigides als baluards de Santa Clara i el de Portal Nou, per abolir-los.

El 12 d’agost es va dur a terme el primer assalt, Berwick va ordenar la voladura del Portal Nou, i els borbònics van començar a entrar. Tot i prendre el control del baluard de Portal Nou, els atacants, no van poder avançar més a causa de la Coronela que amb granades de mà es contraatacava. A més de no poder avançar més, quant gran quantitat dels assetjants van començar a enfilar-se a les runes, des del baluard de Sant Pere van disparar pots de metralla, que van causar moltes baixes als atacants. Els catalans també van constar amb l’ajuda de Villarroel i els seus homes, que va expulsar els francoespanyols del baluard.

Atac de les tropes de Berwick sobre Barcelona

Berwick va intentar-ho novament dues vegades, atacant també el baluard de Santa Clara. El primer intent intent fou refusat, gràcies els contraatacs de la companyia dels joves estudiants i de la Coronela. El segon intent va comportar una de les batalles més dures del setge. Les tropes atacants van atacar el baluard de Santa Clara i després d’una hora de combat van arribar a conquerir-lo. A la matinada d’aquell mateix dia els defensors van contraatacar, però van ser rebutjats, i van pensar que seria millor atacar amb la llum del sol. Durant tota la nit els defensors van col•locar canons amb pots de batalla molt a prop de la zona assetjada. Al migdia els canons van començar a metrallar els borbònics, mentre que pel centre i pels costats els defensors van poder contraatacar, escombrant així els invasors.

A l’exterior Poal, Muralles i Amill van intentar alleugerar les intencions dels borbònics a assetjar Barcelona, tot i així no van poder entrar a Barcelona, per culpa de la gran quantitat de topes borbòniques que rodejaven Barcelona i van haver de retirar-se el dia 3. Aquell mateix dia Villarroel també va dimitir veient que el setge estava perdut.

El 4 de setembre a les 4 de la matinada l’assalt de les tropes va atacar. Tots els canons i morters situats fora de la muralla van bombardejar la muralla i la ciutat 3 vegades. Tot seguit, unes 20000 tropes francoespanyoles van entrar a la ciutat. Els defensors van poder defensar els primers atacs, però contaven d’una molt gran inferioritat numèrica. Cap a les 5 de la matinada els atacants van poder per fi entrar a la ciutat, tot i així van quedar aturats per la zona del mar gràcies a un exèrcit de homes, dones i fills comandats pel marquès de Vilana. Villarroel va acudir-hi i va demanar que portessin la bandera de Santa Eulàlia perquè els protegís.

El espanyols van provar d’atacar Portal Nou, però van ser rebutjats en tots els atacs que van intentar fer i van haver de retirar-se gràcies a la bona defensa catalana. Els francesos també van haver de retirar-se fora les muralles per culpa els contraatacs dels catalans, però el veure que la pólvora que quedava a les mines  estava molla, Berwick va decidir d’atacar en massa. Els francoespanyols després de molts intents van poder conquerir el baluard de Santa Pere i van anar directe cap al baluard de Jonqueres, que van poder conquerir-lo amb molt d’esforç. Els defensors gràcies a molts contraatacs, fins i tot havien arribat a conquerir el baluard de Santa Pere dues vegades, però la inferioritat numèrica va poder amb ells, i els atacants van mantenir el baluard de Santa Pere i van conquerir el de Jonqueres.

Quant el dos bàndols van parar d’atacar per recuperar reforços, Villarroel va intentar contraatacar, però els francoespanyols que estaven molt més ben nodrits que els catalans els van parar. En aquesta batalla Villarroel va haver de ser retirat ja que el van ferir a la cama.

Per l’esquerra Casanova i els prohoms de la ciutat més la Coronela, va recuperar el baluard de Sant Pere, i va continuar tot conquerint el de Poble Nou. Aquest últim però no el va poder mantenir, i el va perdre en una batalla on Casanova va ser ferit. Ràpidament els borbònics van contraatacar i van tornar a recuperar el baluard de Sant Pere.

Tots els contraatacs catalans havien sigut rebutjats per les tropes francoespanyoles i els dos bàndols estaven esgotats i amb un nombre de baixes i de ferits molt elevat. Els contraatacs més forts es van produir a la zona del baluard de Sant Pere, que anava de mà en mà, fins que finalment els catalans van destruir gran part d’ell i van poder aguantar-se a les runes.

Tot dos bàndols van frenar en sec, i durant unes hores, van poder descansar gràcies al esgotament que els soldats de cada un dels bàndols portava a sobre.

A les 3 de la tarda del 14 de setembre de 1714 un corneta va sonar. Catalunya va signar la pau i va acceptar les dures condicions que Berwick li va obligar a fer. Per els francoespanyols la rendició de Barcelona no havia sigut un bon negoci, ja que havien perdut moltes tropes i la victòria ja casi estava celebrada. Per Barcelona en canvi si que ho havia estat ja que va evitar que la cremessin i que es morissin milers de persones.

Cardona la darrera fortalesa que va persistir en mans catalanes va ser conquerida el 18 de setembre de 1714.

Amb aquest derrota que Barcelona va sofrir, va haver de patir la destrucció de l’estat català i la liquidació de les llibertats polítiques que els catalans havien guanyat des de l’Edat Mitjana, junt amb la cultura i l’idioma.

Enllaços:

http://www.guerradesuccessio.cat/01conflicte.html

VICTUS, LA GRAN NOVEL·LA CATALANA

Victus és una novel·la històrica que narra des del punt de vista d’un jove enginyer català, els fets que van transcórrer durant la Guerra de Successió espanyola i que van desembocar en l’ocupació  de Barcelona l’onze de setembre de 1714. Aquest jove és en Martí Zuviría, el protagonista de la història. Després d’haver estat expulsat de l’escola on estudiava, se li dóna la opció d’anar a estudiar com a aprenent d’enginyer al castell de Bazoches, a França. Així, als catorze anys, en Martí es converteix en el deixeble del més gran enginyer del seu segle: el Marquès de Vauban. Durant uns dos anys desenvolupa les seves habilitats fins a arribar al grau de Cinc Punts (els enginyers per saber el grau dins la seva comunitat es tatuaven uns punts al braç, fins a deu, que indicaven el seu rang). Quan arriba l’hora de validar el seu cinquè punt, el marquès, al llit de mort, l’examina i el declara “no apte”. Li demana només una Paraula, que en Martí no és capaç de trobar. En aquesta situació, destrossat i amb la obsessió de trobar la Paraula, li ofereixen entrar a l’exèrcit francès, i accepta. És en aquest moment on el protagonista es veu involucrat en la Guerra de Successió espanyola.

Des de l’any 1907 fins l’any 1914 en Zuviría viu la guerra des dels dos bàndols, ja que en un moment determinat abandona els borbònics. Viu situacions històriques com el setge de Tortosa o les batalles d’Almansa i de Brihuega. El fets acaben portant al jove a Barcelona, i a participar en el seu setge en qualitat d’enginyer i de tinent coronel a les ordres d’un altre dels herois d’aquells temps: Antonio de Villarroel. Lluita i narra el coratge dels defensors catalans, així com alguns incidents o fets destacats del setge, com la sortida que es va realitzar per tota Catalunya o l’arribada del duc de Berwick per liderar a les forces assaltants. Finalment, la novel•la acaba amb els últims instants de resistència el fatídic onze de setembre de 1914, i amb el descobriment de la Paraula per part del protagonista.

LA CORONELA DEL 1714

Aquí us presentem la Coronela. Hi ha posats els patrons catòlics els sis batallons i els gremis que hi havia!

La Coronela era la força armada que estava formada per menestrals i artistes. Estaven organitzats en 48 companyies i 6 batallons. El cap era Rafael Casanova, que en va ser el Coronel.

 

Hi havia patrons catòlics:

·         El primer va ser la  Santíssima Trinitat

·         El segon la Immaculada Concepció

·         El tercer Santa Eulàlia

·         El quart Santa Madrona

·         El cinquè Sant Sever

·         El sisè la Mare de Déu de la Mercè

El cos militar va ser liderat durant el setge de Barcelona els anys 1713 i 1714.

 Es van formar vuit esquadres en les quals hi havia més de 2.700 homes, i en els darrers mesos del setge es van transformar en quatre batallons:

·         1r: Sant Ramon de Penya fort.

·          2n: Santa Maria de Cervelló.

·         3r: Sant Salvador d’Horta.

·          4t: Sant Oleguer

Que es van acabar integrant tots a la Coronela. També hi participava el Consell de Cent que s’organitzava en gremis.

1r Batalló: Santíssima Trinitat

·      Adroguers/ Confiters 
       Manyans, Clavetaires i Agullers

       Esparters, Torners i Capsers 
       Espasers, Tapiners, Oripellers i Guadamassilers

2n Batalló: Immaculada Concepció

·     Paraires i tintorers de draps 
      Cotoners, Assaonadors i Pelleters

      Flequers i Forners 
      Velluters i Espolinés

3r Batalló: Santa Eulàlia

Boters

     Teixidors, Retorcedors de llana, Carders i Garbelladors

     Flassaders, Llibreters, Vidriers, Escultors i Dauradors

     Macips de ribera i Bastaixos

4t Batalló: Santa Madrona

Argenters

     Corders de cànem i violes 
     Descarregadors

     Velers

5è Batalló: Sant Sever

·     Mercers i Botiguers de tela

Blanquers

      Escudellers

Taverners.

6è Batalló:  Mare de Dèu de la Mercè

·     Notaris Causíac

Hortolans del Portal Nou

Carnissers

Sabaters de vell


 La Coronela al 1714